CARTA A UN MALTRACTADOR

Estimat Manel:

Se'm fa difícil triar estimat entre els adjectius que llegeixo sobre tu últimament. En aquests dies, la gent que et coneix diu a la premsa coses com que tenies un caràcter seriós, fort però com podíem imaginar que faria... Els veïns més propers afirmen que la vostra relació era normal, mai van escoltar res estrany. Jo sé que no va anar així. En el funeral de Margarida em vaig sentir còmplice. Que irònic, veritat?. Em sento el teu maleït còmplice i tu - em vaig tornar com boig, no sé que em va passar - ni tan sols et senties del tot culpable. Sempre va anar així, recordes? Tu deies que li donaves massa voltes a les coses i jo, admirat per la passió que posaves en cada paraula, et donava la raó. A poc a poc vaig anar prenent com normal que xiulessis les noies pel carrer i que els tallessis el pas amb una de les teves frases bestials apreses de no sé on. Fins i tot les amigues més íntimes eren per a tu - o això deies- trossos de carn amb ulls l'únic interès de les quals era si empassaven o no. Anys de militància amb dones em salvarien d'adoptar la teva macabra filosofia, però en les contades ocasions en què ens vam veure durant aquella turbulenta època, la meva preocupació era més contagiar-te de les meves idees que debatre els teus disbarats. Al contrari, les teves malifetes i humiliacions cap a elles et donaven entre nosaltres certa aurèola de prestigi. Uns anys després vaig tornar al barri i vaig llogar un pis sota el teu. Coincidíem en la penya i, una vegada, vam sortim els quatre a sopar; la Margarida, callada, assentia cortesment i tu només tenies oïdes per a mi i ulls per a la Helen. Una nit vaig sentir sorolls en el pis de dalt, en el teu pis, Manel. Se sentia una conversa violenta, in crescendo. No era la primera vegada. Vaig sortir a la terrassa, vaig sentir com si es trenqués un vidre i un rosari d’ais, -És la Margarida!” vaig pensar– que em van esglaiar. Encara que els crits augmentaven ja només se sentia la veu masculina i un plor continuat. Em suaven les mans, fins i tot vaig fer el gest de sortir al replà un parell de vegades, però em sentia paralitzat per la complicitat i per la por. Vaig aixecar el telèfon, vaig pensar cridar algú, però un cop de porta va sacsejar el buit de l'escala. Algú baixava ràpidament remugant malediccions. Et vaig veure passar per l’espiera congestionat i fugaç. A dalt, els crits havien cessat i jo vaig respirar alleujat. Només si posava atenció podia captar un lament que s'apagava. Vaig dubtar entre pujar a interessar-me per la Margarida o baixar a buscar-te. Al final em vaig quedar al sofà aixafat moralment. Ni tan sols ho vaig comentar amb la Helen quan va tornar a casa, sentia tant fàstic.Va haver-hi més nits com aquella. La meva actitud amb tu va canviar. Vaig començar a fugir de tu –el meu segon error-, esquivava els bars on podia trobar-te i buscava excuses per no beure la penúltima amb tu. I la veritat és que et feia falta parlar. La teva mirada havia perdut aquella espurna de passió i et tancaves en un cercle de silenci. L'última vegada que et vaig veure a la penya, els titulars dels telenotícies anunciaven l'assassinat d'una altra dona. Alguna cosa haurà fet, vas dir mentre una bandada d'ombres se't posaven als ulls. Al voltant teu, un eco d'assentiments masculins et va retornar, per uns moments, unes gotes d'autoestima. Era la teva fosca forma de demanar ajuda, però jo, una vegada més, vaig quedar en silenci empassant-me les raons que necessitaves escoltar.

R. Muntaner (Pseudònim) Guanyador de la primera edició del Premi 25 de novembre. Ayuntamiento de Madrid. 2001.